domingo, 26 de julio de 2009

LA NOVA CANÇÓ

BubbleShare: Share photos - Easy Photo Sharing


Entre tots ho farem tot
Els Setze Jutges van estendre un pont ara fa cinquanta anys. A l’altra banda hi havia el passat lluminós de la cultura catalana vençuda per la guerra. Sota el pont, la foscor del franquisme. Van agafar els versos dels poetes i els van posar música, perquè s’adormissin entre els llavis dels adolescents. Van escriure lletres que van servir per fer caminar la ràbia dels oprimits. Van llençar al món paraules exigint justícia i llibertat i totes aquelles coses que en ple regim dictatorial eren pecat mortal, delicte i pena de presó. El pont, la passera, permetia saltar per damunt del feixisme com si no hagués existit. I és que ja ho sabien, que el franquisme no era res. No era res per la cultura, no era res per l’art. Un zero a l’esquerra ben dolorós.
Així vam poder retrobar els versos de Salvat-Papasseit, de Sagarra, d’Espriu, va tornar Àusies March i les flaires de l’última cort valenciana. Ens van retornar la història, la llengua i l’anhel d’esdevenir el que sempre hem estat. Reivindicaven identitat i es van convertir en identitat. Un camí obert, sense tanques, per on ara caminen tants joves que lluiten, encara, contra la dictadura dels més venuts, contra les imposicions de la música anglosaxona, contra la crosta progressista que fa veure que no, però viu immersa en una altra cultura i contra la conservadora, que només somia virolais.
La Nova cançó va obrir un camí de cultura per on ha passat molta gent, per on encara n’hi ha de passar molta més. Jo m’asseuria, les cames recollides contra el cos, a veure’ls, a escoltar-los, a aprendre amb ells i d’ells com es fa la cultura. Perquè per molt que ens agradin, les celebritats internacionals no parlen de nosaltres. Perquè si volem algú que escrigui els versos de la nostra infantesa, les il·lusions de la nostra joventut, les esperances que ens mantenen i els paisatges que estimem, els necessitem a ells i a elles, cantants que pugen al nostre mateix escenari de vida, que s’arrelen en el mateix tros de terra i que s’han adormit amb les mateixes cançons de bressol. És la única manera d’arribar al món. Ho vaig saber un vespre collint maduixes als camps de la moderna Anglaterra. Els joves polonesos cantaven L’Estaca en la seva llengua. Els havíem donat una petita arma per lluitar contra l’opressió.
Si aquestes fotografies serveixen per despertar la curiositat, l’enyorança, o la melangia. Si ens ajuden a compartir el record de temps que ja queden lluny, o a obrir l’àlbum de fotos, si ens conviden a tornar als llibres dels poetes o ens fan córrer a buscar a la botiga l’últim disc de tants bons músics com tenim, a aquest petit homenatge a la Nova Cançó ja no li caldrà res més.
Judit Pujadó

martes, 7 de julio de 2009

XURROS, PHOTOS I POLAROIDS



Avui dimarts hem fet (Carles, Elena, Vicenc i Xevi) un viatge llampec a Madrid per visitar algunes exposicions de PHE09. Despres d'esmorcar, llarg esmorcar amb café , xurros i polaroids (en Carles ha portat la seva maquina). Una sobretaula interessant sobre els drets d'imatge, el concepte d'art relacionat amb la fotografia ...
Cap a les 11 ens hem posat en marxa i no hem parat fins les 8 del vespre. Pel cami hem pogut veure l'obra de (entre d'altres)Annie Leibovitz, Dorothea Lange, Eugene Richards, Mark Powell, una retrospeciva colectiva dels anys 70...
En general correcte, sense sorpreses, a excepció de l'expo de Gerhard Richter a la Fundación Telefónica, sobre fotos de 10x15 aprox pintades amb laca o oli i una paleta. Amb un total de 400 fotos sense gaire interés i hem pregunto què fan exposades aquí.

Son les 10:45 pm, T1 Barajas i com a mínim l'avio porta mes d'una hora retard.

jueves, 2 de julio de 2009

Hidroquinografia de Girona



Títol: Hidroquinografia de Girona
Autor: Col·lectiu Hidroquinona
Lloc: Claustre de l'Hospital
C/ Hospital,2
Torroella de Montgrí
Dates: del 29 de juny al 26 de juliol de 2009.
Horari: tots els dies de 10 a 20 h


Cada ciutat, cada poble , cada lloc, per petit que sigui, té la seva història. Més curta o més llarga, més o menys apassionant, però història i històries que donen vida. Posem Girona com a exemple, on gairebé cada mur i cada pedra té alguna cosa per a explicar-nos, i que per a sentir-ho només ens cal estimar la ciutat i submergir-nos en el seu passat per a viure les seves històries.

Hi ha també una altra ciutat, la ciutat literària diferent de la ciutat històrica. És la Girona vista i explicada per escriptors i poetes que han deixat sobre el paper aquella impressió, aquell sentiment en aquell instant i en aquell indret. Són les Gironès de la Mare de Déu de la pera de Josep Tarrés, del carrer de l'Escola Pia de Josep Pla, de la plaça Lledoners de Simona Gay i de tants i tants d'altres que ens parlen de la seva Girona.

És aquí on nosaltres hem fet l'elecció. Hem volgut lligar i agermanar fotografia i literatura, sigui prosa o poesia. Per a nosaltres una experiència tan inèdita com engrescadora que ens ha fet veure, encara més, que Girona és una ciutat inspiradora on cada racó, cada carrer, a part de tenir la seva història, té el seu poema. Nosaltres, amb aquesta exposició, volem contribuir a que cada indret tingui la seva història, el seu poema i també la seva fotografia.



Hidroquinona. col·lectiu de fotografia. Grup d'apassionats per la fotografia que es va formar cap a l'any 1996. La idea va sorgir d'alguns dels alumnes de cursos de fotografia que es desenvolupaven al centre cívic de St. Narcís (Girona). Al no conformar-se d'acabar la seva formació, va néixer les ganes de trobar-se i ser autodidactes. El primer dimarts de cada mes es reuneixen sens falta des d'aleshores.
El col·lectiu ha crescut en nombre de membres, en experiències, en sortides, en exposicions col·lectives i individuals. Compartir i mostrar la nostra passió a través de l'art de la fotografia és la nostra raó de ser.
Entre nosaltres, cadascú mostra la seva experiència i la seva manera de veure el món a través de la càmara fotogràfica.