EXPOSICIÓ
FOTOGRÀFICA
Títol: “Per
a la bona gent”
(Homenatge
a Salvador Espriu)
Autor: Amics
de la Fotografia de Torroella de Montgrí
Lloc: Claustre
de l’Hospital
C/
Hospital,2
Torroella
de Montgrí
Dates: de
l'1 al 29 de juny de 2013
Horari: tots
els dies de 10 a 20 h
Organitza:
Amics de la Fotografia de Torroella de Montgrí
“Per a
la bona gent”
El 1984
Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona 1985)
publicava un darrer llibre titulat “Per a la bona gent”, un
poemari construït en quatre parts i precedit per una cita de
Maquiavel: “Els homes sempre et sortiran perversos si una
necessitat no els fa ser bons”. Llegida la cita, les quatre parts
que componen el poemari i els noms de totes les persones que s’hi
esmenten a més de ser el que són esdevenen molt més: una mena de
promesa, o millor encara: un llegat. Espriu ens llega el país, i
alguns artistes. El grapat de gent que donen sentit a cada vida, i un
aplec d’intencions que no deixen de ser motors que ens mouen. No
gaire res més. No gaire res menys.
S’agraeixen
els seus versos, potser especialment quan sembla que pels rials de
Sinera només desfilen necis i cretins. També s’agraeixen els dies
de lucidesa, quan convenim que la mort guanyarà totes les batalles i
provem de mirar-la a la cara per dir que, encara que breument, encara
que no sabem ben bé de quina manera, maldestres i matussers, hi som,
i tornem a posar sobre el taulell i evidenciem de nou “la magna
qüestió de tu mateix”.
Acudim a la
poesia buscant-hi moltes coses: plaer, bellesa, guia, missatge,
mestratge. Hi acudim a buscar consol o coratge, fins i tot la ratlla
que marca límits morals i el tel de la dignitat. Sovint totes
aquestes coses juntes i alhora, barrejades. D’entre tots els
poemes, i les obres de teatre i els textos que va escriure, Espriu
preferia aquest seu poema, “Les paraules”, a través de les quals
va saber com introduir la seva vida “tan malmesa, en l’atmosfera
de la poesia”. No cal dir res més. Llegir i mirar.
Hi ha
tristesa darrera
les paraules,
lents carros
en corrua que
porten
runa de tu,
molt tedi
de tarda de
diumenge,
temor de
dany. Se't tanquen
llibres i
amics, els llavis
de les coses.
Malèvols
aprenents
d'homes grisos
t'encalcen
per difícils
retorns a
Déu. Intentes
amagar-te ben
dintre
del teu
hivern, on puguis
amb tants
records encendre
l'últim foc.
Després mires
amb ulls ja
buits i penses
a dormir.
Però encara, vénen
ferida
porcellana,
nocturna
seda, i trenques,
des d'una
aigua profunda,
veus
d'oblidats, intacte
vidre vell de
paraules.
Judit Pujadó
