viernes, 28 de enero de 2011

SOL D'HIVERN. OMBRA D'ESTIU

EXPOSICIÓ FOTOGRÀFICA

IMATGES SOBRE POEMES DE J. MARAGALL

AMICS DE LA FOTOGRAFIA DE TORROELLA DE MONTGRÍ

video

Sol d’hivern. Ombra d’estiu



M’assec al pedrís del terrat. A les mans un llibre vell, editat el 1947, amb les cobertes de tela blava, reinflades per la humitat en algun punt. POESIES J. Maragall, hi diu, amb unes lletres que fa mig segle devien ser daurades i ara tenen el mateix to grogós de les planes. Un llibre publicat en temps difícils, amb ortografia prefabriana, perquè no podia ser d’altra manera. En aquells mateixos temps de fa més de cinquanta anys, els nostres poetes joves escrivien tancats a casa, es deixaven els versos escrits a mà i passats també de mà en mà. Sabent que potser mai no els veurien escrits en lletra d’impremta i enquadernats en una tela blava que es podria reinflar amb el pas del temps. Però hi confiaven, i hi creien.
Maragall, com Verdaguer, va tenir la sort d’escriure quan aquest país començava a tornar-se a narrar a ell mateix. Per això de vegades tens la sensació, quan el llegeixes, que és com si Maragall, aquest gran caminador que va trepitjar tant de país, hagués tingut un gran llençol. El llençol era com una boira, que tot ho cobria: les muntanyes del Pirineu, les roses dels jardins, les llegendes adormides que entre tots ens explicàvem segle rere segle, la violència del desig, l’anhel de vida... Maragall va agafar el llençol per les puntes i el va tibar, com el prestidigitador quan treu el mocador i descobreix, tatxan! que a sota hi ha un colom.
Quan Maragall va tibar el llençol van emergir paisatges que eren nostres encara que no tots ho sabíem. Històries d’amor que no s’havien dit en vers. Les fonts que rajaven només per a quatre pastors, van començar a rajar per a tots. Els cims de les muntanyes que només veien quatre vilatans, les vam veure tots. Per això, quan va arribar l’època fosca de la més gran foscor i ens van obligar a oblidar-ho tot, ningú no va poder amb Maragall, perquè ens havia ajudat a revelar el país, a narrar-lo i era tant endins de tots els catalans que si l’haguessin volgut arrencar ens haurien hagut d’amputar: un braç, una cama, un tros de cor.
Llegeixo Maragall al sol de l’hivern, en un esglaó que du a un terrat on el vent remou llençols. Penso que Maragall és aquest aire fi que balla entre les coses quotidianes. La meravella de cada dia. També sota una ombra d’estiu, sota les fulles d’un arbre, veient com es baden les roses, com s’escampen les coses benignes. Maragall buscava la justícia, perquè la vida el burxava. I perquè qui s’estima la vida difícilment serà aliè al dolor dels altres.

Viure, viure, viure sempre:
No voldria morir mai;
Ser com roure que s’arrela
I obre la copa en l’espai.

Judit Pujadó

No hay comentarios:

Publicar un comentario