HIDALGOS

EXPOSICIÓ FOTOGRÀFICA.

Títol: Hidalgos
Autor: Salvi Danés
Lloc: Claustre de l’Hospital
C/ Hospital,2
Torroella de Montgrí
Dates: de l'1 al 29 de maig de 2011
Horari: tots els dies de 10 a 20 h

Organitza: Amics de la Fotografia de Torroella de Montgrí

HIDALGOS
Parlem de terres recòndites de profundes arrels històriques, niu de llegendes i mites ancestrals i d'antigues herències religioses. Terres des d'on no es veu el mar, on encara trobem llocs i persones recloses en el temps, testimonis d'un passat atàvic. Un país dur, de gent profundament lligada a costums i ritus tradicionals, emmarcat per uns paratges d'una estètica singularment genuïna. Aquesta terra és la Manxa, un dels llocs més insondables de la península. A causa del progrés dels últims anys (urbanístic, industrial, social), hi ha la sensació que la pèrdua d'identitat cultural és inevitable, deixant com petits oasis llocs on, tard o d'hora, la globalització acabarà deixant la seva empremta. La necessitat de conèixer, entendre i respectar una cultura en ple procés de canvi, una vida que recorda la dels nostres avantpassats més propers, pares i avis. La despoblació de les zones rurals o l'abandonament de treballs tan humils i durs com la ramaderia i l'agricultura són una realitat al nostre país, tan preocupat en la indústria tecnològica i l'especulació urbanística que oblida sovint el que ha sustentat des de segles l'economia del país.
La regió de la Manxa és un territori eminentment rural on els aspectes vinculats al seu desenvolupament, en la seva caracterització més àmplia, i al desenvolupament de determinats sectors econòmics com l'agrari i el forestal mantenen una importància notable tant des del punt de vista social com econòmic i mediambiental. La tendència a l'abandonament progressiu de les zones rurals castellàno-manxegues és una orientació, que encara que atenuada en els últims anys, representa una amenaça permanent i condicionant.
Aquesta pèrdua de població ha generat una progressiva masculinització i un envelliment del camp que requerirà de contínues i noves actuacions per evitar el despoblament definitiu d'algunes zones rurals. Llocs, tipus humans, oficis, celebracions, ritus, costums, etc. que per les seves característiques singulars, per la seva manifestació peculiar, pel seu relleu estètic, per la seva càrrega documental i testimonial, per al seu registre inèdit, etc. , ofereixin la possibilitat d'una lectura fotogràfica vívida, plàstica i d'innegable força evocadora d'un àmbit rural i una gent ineluctablement aferrats al vincle de la terra, a la invocació del cel, i sense més ruta que el natural cicle de l'any i l'imperatiu de les successives estacions climatològiques.
SALVI DANÉS
El meu interès cap a la fotografia neix de la recerca d’un mitjà d’expressió plàstic que sigui al seu torn un mitjà de representació de la realitat. Entès com una eina que s’adeqüi a la captació no només d’allò palpable i per tant físic, sinó d’allò que és intàctil, de difícil captació per la seva naturalesa subtil i immediata, la captura d’instants irrebatibles de manera concisa. Fer ús en si d’una eina narrativa per a interpretar i suggerir a través de fraccions de la pròpia mirada. És sabut que qualsevol mètode d’expressió, artístic o no, és també una eina introspectiva i de posterior anàlisi d’un contingut sovint més íntim del que el propi creador creu. En aquest sentit, la fotografia aconsegueix establir un alt grau d’intimitat, un estret vincle entre fotògraf, allò fotografiat i un possible espectador. Aquest diàleg expressiu és molt atractiu i suggerent, sobretot per al fotògraf o creador. La fotografia et dóna les eines bàsiques per a construir, per plasmar escenes o idees i donar-los un format físic i interpretable. És indubtable que la fotografia va lligada a un afany de descobrir a través de l’objectiu un món nou de vegades molt proper a la visió real però de vegades més aviat proper al món de l’imaginari personal. És una manera de donar veu a aquelles coses que per algun motiu ens criden l’atenció i donar forma a aquesta relació. Per exemple, el paisatge no existeix per si mateix, el paisatge és una invenció. La seva interpretació demana uns ulls que l’observin i el valorin com a tal, que algú el configuri visual-ment i li atorgui categoria estètica. Una fotografia mai és l’evidència exacta del succés, sinó la interpretació de qui la capta i li atorga un sentit. A aquest donar forma em refereixo, a aquest modelar des de l’ull fins a la còpia. Aquesta possibilitat de crear històries és el que realment m’atrau de la fotografia. És a dir, l’interès que té la imatge d’usurpació de la realitat, d’interpretació de la realitat i recreació d’un món nou. És una utopia pensar que un món d’imatges pot “substituir” a un món real, però la funció de la imatge com ressò de la realitat contribueix a crear un món nou plàstic, màgic i suggerent. I la fotografia ho aconsegueix en grau màxim perquè, sense deixar d’assemblar al model i retre-li homenatge, ens aporta en forma d’eco una extensió d’aquest model, s’en apropia i ens aporta d’ell un coneixement més enllà de l’experiència i independent de ella. Aquest és part del meu pensament sobre les possibilitats de la fotografia com a procés de (re) creació i (re) coneixement.
WEB: www.salvidanes.com