El 1984 Salvador Espriu
(Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona 1985) publicava un
darrer llibre titulat “Per a la bona gent”, un poemari construït
en quatre parts i precedit per una cita de Maquiavel: “Els homes
sempre et sortiran perversos si una necessitat no els fa ser bons”.
Llegida la cita, les quatre parts que componen el poemari i els noms
de totes les persones que s’hi esmenten a més de ser el que són
esdevenen molt més: una mena de promesa, o millor encara: un llegat.
Espriu ens llega el país, i alguns artistes. El grapat de gent que
donen sentit a cada vida, i un aplec d’intencions que no deixen de
ser motors que ens mouen. No gaire res més. No gaire res menys.
S’agraeixen els seus
versos, potser especialment quan sembla que pels rials de Sinera
només desfilen necis i cretins. També s’agraeixen els dies de
lucidesa, quan convenim que la mort guanyarà totes les batalles i
provem de mirar-la a la cara per dir que, encara que breument, encara
que no sabem ben bé de quina manera, maldestres i matussers, hi som,
i tornem a posar sobre el taulell i evidenciem de nou “la magna
qüestió de tu mateix”.
Acudim a la poesia
buscant-hi moltes coses: plaer, bellesa, guia, missatge, mestratge.
Hi acudim a buscar consol o coratge, fins i tot la ratlla que marca
límits morals i el tel de la dignitat. Sovint totes aquestes coses
juntes i alhora, barrejades. D’entre tots els poemes, i les obres
de teatre i els textos que va escriure, Espriu preferia aquest seu
poema, “Les paraules”, a través de les quals va saber com
introduir la seva vida “tan malmesa, en l’atmosfera de la
poesia”. No cal dir res més. Llegir i mirar.
Hi ha tristesa darrera
les paraules, lents carros
en corrua que porten
runa de tu, molt tedi
de tarda de diumenge,
temor de dany. Se't
tanquen
llibres i amics, els
llavis
de les coses. Malèvols
aprenents d'homes grisos
t'encalcen per difícils
retorns a Déu. Intentes
amagar-te ben dintre
del teu hivern, on puguis
amb tants records encendre
l'últim foc. Després
mires
amb ulls ja buits i penses
a dormir. Però encara,
vénen
ferida porcellana,
nocturna seda, i trenques,
des d'una aigua profunda,
veus d'oblidats, intacte
vidre vell de paraules.
Judit
Pujadó
