“Per a la bona gent”

El 1984 Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona 1985) publicava un darrer llibre titulat “Per a la bona gent”, un poemari construït en quatre parts i precedit per una cita de Maquiavel: “Els homes sempre et sortiran perversos si una necessitat no els fa ser bons”. Llegida la cita, les quatre parts que componen el poemari i els noms de totes les persones que s’hi esmenten a més de ser el que són esdevenen molt més: una mena de promesa, o millor encara: un llegat. Espriu ens llega el país, i alguns artistes. El grapat de gent que donen sentit a cada vida, i un aplec d’intencions que no deixen de ser motors que ens mouen. No gaire res més. No gaire res menys.

S’agraeixen els seus versos, potser especialment quan sembla que pels rials de Sinera només desfilen necis i cretins. També s’agraeixen els dies de lucidesa, quan convenim que la mort guanyarà totes les batalles i provem de mirar-la a la cara per dir que, encara que breument, encara que no sabem ben bé de quina manera, maldestres i matussers, hi som, i tornem a posar sobre el taulell i evidenciem de nou “la magna qüestió de tu mateix”.

Acudim a la poesia buscant-hi moltes coses: plaer, bellesa, guia, missatge, mestratge. Hi acudim a buscar consol o coratge, fins i tot la ratlla que marca límits morals i el tel de la dignitat. Sovint totes aquestes coses juntes i alhora, barrejades. D’entre tots els poemes, i les obres de teatre i els textos que va escriure, Espriu preferia aquest seu poema, “Les paraules”, a través de les quals va saber com introduir la seva vida “tan malmesa, en l’atmosfera de la poesia”. No cal dir res més. Llegir i mirar.

Hi ha tristesa darrera

les paraules, lents carros

en corrua que porten

runa de tu, molt tedi

de tarda de diumenge,

temor de dany. Se't tanquen

llibres i amics, els llavis

de les coses. Malèvols

aprenents d'homes grisos

t'encalcen per difícils

retorns a Déu. Intentes

amagar-te ben dintre

del teu hivern, on puguis

amb tants records encendre

l'últim foc. Després mires

amb ulls ja buits i penses

a dormir. Però encara, vénen

ferida porcellana,

nocturna seda, i trenques,

des d'una aigua profunda,

veus d'oblidats, intacte

vidre vell de paraules.

Judit Pujadó