Sandra March
Dóna de menjar als teus morts
BubbleShare: Share photos - Easy Photo Sharing
"La fotografía es, sin duda, uno de los lenguajes artísticos
que actúan con el tiempo ,la memoria y la muerte como elementos inseparables." R. Olivares
Aquesta sèrie fotogràfica parla sobre la Mort i sorgeix de l’experiència viscuda amb la defunció de familiars molt propers. L’objectiu és mirar d’obrir un espai de reflexió que permeti parlar-ne, i mostrar-les com quelcom proper i quotidià, qüestionant el silenci que aquest inel.ludible final ens imposa. Es tracta de fer una aproximació semblant a la que es produeix en el cas dels “Altars de mort” mexicans.
Les fotografies mostren taules parades per dinar, que al·ludeixen simbòlicament al Sant Sopar. Són serveis individuals i personalitzats a mode de Vanites o Natures Mortes. Aquesta idea sorgeix de la lectura de Guy Davenport on explica el que sembla ser l’origen de les Natures Mortes:
“Desde los primeros tiempos conocidos de Egipto, familiares piadosos daban de comer a sus padres muertos; el ka, el alma, podía comer.(…) Y cuando, después de mucho tiempo, no quedaba más familia que alimentara a un ancestro con comida fresca, había una comida pintada en la pared de la tumba, gracias a la cual el ka podría vivir hasta la aparición diurna de Osiris, cuando el tiempo se detendrá y los justos morarán para siempre en el Julio eterno del Egipto redimido.
Ésa es, a mi parecer, la auténtica raíz de la naturaleza muerta - el sentimiento totalmente primitivo y arcaico de que una pintura de comida tiene cierto fundamento -."
D’altra banda, les Natures Mortes són posades en escena, objectes col·locats per a ser fotografiats. És per això que la tria dels diferents elements i el seu arranjament han estat de vital importància perquè "formen la constel·lació de significats de la imatge, on cada conjunt d'objectes és intencionat per a atraure la ment i no només per a satisfer l'ull".
En la natura morta allò que ha servit d'objecte, d'eina, d'ornament i complement d'una persona, es converteix en protagonista de l'escena. Per aquest motiu, les taules parades que presento, constituiran una representació simbòlica de les diferents persones homenatjades. Alhora, a partir d’escrits rotulats en tots els objectes del servei, hi he construït una “Història comestible” amb la que fer reviure el seu record. Les frases en llatí escrites al voltant de cada plat, extretes de diferents lectures i pintures antigues, fan de contrapunt moralitzant, seguint la funció de les Vanites.
miércoles, 25 de marzo de 2009
martes, 24 de marzo de 2009
EXPO MIRADES - I FESTIVAL FOTOGRAFIA: SILENCI
Jordi Rafel Cruz
Tr e n c a n t a l s i l e n c i
BubbleShare: Share photos - Play some Online Games.
“Trencant el silenci” és un homenatge a totes les dones que han estat o estan maltractades per “aquell”.
El meu propòsit és incentivar les dones perquè elles han de fer el primer pas i el poden fer.
No ens podem fer càrrec del dolor que poden tenir, no ens podem fer càrrec del mal moment en què poden estar, el que sí podem fer és comunicar, i en el meu cas, amb imatges que reflecteixen una petita història d’una dona que aconsegueix trencar aquell silenci en què es troba de tancar-se en sí mateixa. Per tant, confio que les meves imatges arribin a aquestes dones i que elles puguin fer el primer pas.
Durant el 2008 van morir 70 dones en mans “d’aquell”.
Tr e n c a n t a l s i l e n c i
BubbleShare: Share photos - Play some Online Games.
“Trencant el silenci” és un homenatge a totes les dones que han estat o estan maltractades per “aquell”.
El meu propòsit és incentivar les dones perquè elles han de fer el primer pas i el poden fer.
No ens podem fer càrrec del dolor que poden tenir, no ens podem fer càrrec del mal moment en què poden estar, el que sí podem fer és comunicar, i en el meu cas, amb imatges que reflecteixen una petita història d’una dona que aconsegueix trencar aquell silenci en què es troba de tancar-se en sí mateixa. Per tant, confio que les meves imatges arribin a aquestes dones i que elles puguin fer el primer pas.
Durant el 2008 van morir 70 dones en mans “d’aquell”.
EXPO MIRADES - I FESTIVAL FOTOGRAFIA: SILENCI
Massimo Failutti
La conciencia del silencio
BubbleShare: Share photos - Play some Online Games.
“En la soledad se encuentra lo que a la soledad se lleva”
Juan Ramon Jimenez
Un silencio no concebido como ausencia de ruido sino como el sonido interior, el de la propria alma, originado en estas imágenes por el paisaje donde el rumor del viento, del mar o de las gaviotas contribuyen a recrear el espacio de la ausencia.
Un silencio que puede generar inquietud, malestar, casi un miedo que se intenta suprimir con la busqueda de un constante ruido y movimiento incesante, como para evitar de parar por un instante y confrontarse con la parte más profunda de sí.
En el silencio el individuo se convierte en el sujeto del conocimiento, fuera del tiempo y de las pasiones: este viaje presupone un regreso a la realidad con una mayor comprension de sí mismo, con el deseo de comunicar y seguir en la búsqueda....
La conciencia del silencio
BubbleShare: Share photos - Play some Online Games.
“En la soledad se encuentra lo que a la soledad se lleva”
Juan Ramon Jimenez
Un silencio no concebido como ausencia de ruido sino como el sonido interior, el de la propria alma, originado en estas imágenes por el paisaje donde el rumor del viento, del mar o de las gaviotas contribuyen a recrear el espacio de la ausencia.
Un silencio que puede generar inquietud, malestar, casi un miedo que se intenta suprimir con la busqueda de un constante ruido y movimiento incesante, como para evitar de parar por un instante y confrontarse con la parte más profunda de sí.
En el silencio el individuo se convierte en el sujeto del conocimiento, fuera del tiempo y de las pasiones: este viaje presupone un regreso a la realidad con una mayor comprension de sí mismo, con el deseo de comunicar y seguir en la búsqueda....
EXPO MIRADES - I FESTIVAL FOTOGRAFIA: SILENCI
Àngel Vilà
Santa Catarina
BubbleShare: Share photos - Easy Photo Sharing
Després d’haver romàs molts anys al servei de la medicina comarcal, l'hivern del 2004 l’hospital de Santa Caterina de Girona fou desallotjat i abandonat per atendre les necessitats al nou centre hospitalari de Salt.
L’edifici històric i les ampliacions del segle XIX són referents en les imatges presentades (quiròfan habitacions, cuina, laboratori, passadissos, magatzems, recepcions, ...).
Imatges del maig del 2005 on faig un recorregut per les instal·lacions de l’hospital. Aquest recorregut documentalista, la recerca d’objectes abandonats, la combinació de l’enquadrament, la llum i el procés de manipulació digital de les imatges donarà com a resultat unes imatges d’alt impacte estètic.
Santa Catarina
BubbleShare: Share photos - Easy Photo Sharing
Després d’haver romàs molts anys al servei de la medicina comarcal, l'hivern del 2004 l’hospital de Santa Caterina de Girona fou desallotjat i abandonat per atendre les necessitats al nou centre hospitalari de Salt.
L’edifici històric i les ampliacions del segle XIX són referents en les imatges presentades (quiròfan habitacions, cuina, laboratori, passadissos, magatzems, recepcions, ...).
Imatges del maig del 2005 on faig un recorregut per les instal·lacions de l’hospital. Aquest recorregut documentalista, la recerca d’objectes abandonats, la combinació de l’enquadrament, la llum i el procés de manipulació digital de les imatges donarà com a resultat unes imatges d’alt impacte estètic.
EXPO MIRADES - I FESTIVAL FOTOGRAFIA: SILENCI
Jordi Gamero
Boira a Torroella
BubbleShare: Share photos - Find great Clip Art Images.
La boira és un element indeslligable de la melancolia i del silenci. Els paisatges emboirats ens conviden a la introspecció, ens alenteixen els sentits i ens transporten a un estadi íntim on cada passa que fem ens descobreix un nou horitzó, per proper i conegut que aquest sigui. Tot s’alenteix, el nostre entorn es transforma i sembla, talment, que tots els sons quedin absorbits per aquesta màrfega d’irrealitat.
La boira és també un element màgic, molt carregat de simbolisme: hi ha qui diu que és la porta del cel. És innegable, a més, que ens condiciona l’estat d’ànim, com també ho fa la tramuntana, el llevant, la pluja o el sol. Per tot plegat, no ens ha d’estranyar que hagi estat font d’inspiració per artistes de tota mena, que l’han utilitzada com element amb una forta càrrega d’evocació poètica.
La boira ens limita la visió de l’entorn, però també ens ressalta els detalls que tenim més propers. Així doncs, els carrers i racons de Torroella, vistos amb la boira com a teló de fons, són una metàfora del silenci íntim amb que cadascú viu la seva realitat.
Adéu. Més enllà de la boira, una boira més profunda.
Mitsuhashi Takajo
Què estrany és vagar a la boira! Cap home coneix a l’altre.
Hermann Hesse
Boira a Torroella
BubbleShare: Share photos - Find great Clip Art Images.
La boira és un element indeslligable de la melancolia i del silenci. Els paisatges emboirats ens conviden a la introspecció, ens alenteixen els sentits i ens transporten a un estadi íntim on cada passa que fem ens descobreix un nou horitzó, per proper i conegut que aquest sigui. Tot s’alenteix, el nostre entorn es transforma i sembla, talment, que tots els sons quedin absorbits per aquesta màrfega d’irrealitat.
La boira és també un element màgic, molt carregat de simbolisme: hi ha qui diu que és la porta del cel. És innegable, a més, que ens condiciona l’estat d’ànim, com també ho fa la tramuntana, el llevant, la pluja o el sol. Per tot plegat, no ens ha d’estranyar que hagi estat font d’inspiració per artistes de tota mena, que l’han utilitzada com element amb una forta càrrega d’evocació poètica.
La boira ens limita la visió de l’entorn, però també ens ressalta els detalls que tenim més propers. Així doncs, els carrers i racons de Torroella, vistos amb la boira com a teló de fons, són una metàfora del silenci íntim amb que cadascú viu la seva realitat.
Adéu. Més enllà de la boira, una boira més profunda.
Mitsuhashi Takajo
Què estrany és vagar a la boira! Cap home coneix a l’altre.
Hermann Hesse
EXPO MIRADES - I FESTIVAL FOTOGRAFIA: SILENCI
Xevi Jaime Novo
In memoriam
BubbleShare: Share photos - Easy Photo Sharing
I tanmateix, ens aferrem a la vida. Com si nosaltres decidíssim les coses. Com si hi poguéssim prendre partit. I llavors ens arriba l’instant. Aquell moment tràgic que tot ho canvia. I el present que dominàvem se’ns torna esquerp, agre, dur. I ens mostra l’altra cara, la de la confusió i el neguit. La del drama. I el cor es rebel·la i tot se’ns fa estrany i llunyà. I esclatem en plors, dolls d’aigua salada que ens arrosseguen enllà, que sembla que ens han de fondre, que hagin d’esborrar el nostre rastre per sempre, com el dels altres, els que ja no hi són. Els que no podran tornar. És el desconsol, la pèrdua, l’adéu inesperat, la vida esquinçada...
Quan el temporal amaina, i de la desfeta, només en queda un cos trist i abatut, i una mirada perduda, i una boca closa, i un somriure apagat, llavors irromp el silenci i ho pren tot. Sense mots: venuts al gest i a la paraula muda, la que brota de nou a través de les mans i l’abraçada, i aquella companyia que consola i aquell saber estar silent que reconforta. I deixem que les flors emprenguin la gesta. Que duguin la insígnia d’una esperança que reneix del no-res. Lentament. Amb constància. Abanderant un record que ens ha de retornar a la vida.
Gemma Armadans
In memoriam
BubbleShare: Share photos - Easy Photo Sharing
I tanmateix, ens aferrem a la vida. Com si nosaltres decidíssim les coses. Com si hi poguéssim prendre partit. I llavors ens arriba l’instant. Aquell moment tràgic que tot ho canvia. I el present que dominàvem se’ns torna esquerp, agre, dur. I ens mostra l’altra cara, la de la confusió i el neguit. La del drama. I el cor es rebel·la i tot se’ns fa estrany i llunyà. I esclatem en plors, dolls d’aigua salada que ens arrosseguen enllà, que sembla que ens han de fondre, que hagin d’esborrar el nostre rastre per sempre, com el dels altres, els que ja no hi són. Els que no podran tornar. És el desconsol, la pèrdua, l’adéu inesperat, la vida esquinçada...
Quan el temporal amaina, i de la desfeta, només en queda un cos trist i abatut, i una mirada perduda, i una boca closa, i un somriure apagat, llavors irromp el silenci i ho pren tot. Sense mots: venuts al gest i a la paraula muda, la que brota de nou a través de les mans i l’abraçada, i aquella companyia que consola i aquell saber estar silent que reconforta. I deixem que les flors emprenguin la gesta. Que duguin la insígnia d’una esperança que reneix del no-res. Lentament. Amb constància. Abanderant un record que ens ha de retornar a la vida.
Gemma Armadans
Suscribirse a:
Entradas (Atom)