LA NOVA CANÇÓ

BubbleShare: Share photos - Easy Photo Sharing


Entre tots ho farem tot
Els Setze Jutges van estendre un pont ara fa cinquanta anys. A l’altra banda hi havia el passat lluminós de la cultura catalana vençuda per la guerra. Sota el pont, la foscor del franquisme. Van agafar els versos dels poetes i els van posar música, perquè s’adormissin entre els llavis dels adolescents. Van escriure lletres que van servir per fer caminar la ràbia dels oprimits. Van llençar al món paraules exigint justícia i llibertat i totes aquelles coses que en ple regim dictatorial eren pecat mortal, delicte i pena de presó. El pont, la passera, permetia saltar per damunt del feixisme com si no hagués existit. I és que ja ho sabien, que el franquisme no era res. No era res per la cultura, no era res per l’art. Un zero a l’esquerra ben dolorós.
Així vam poder retrobar els versos de Salvat-Papasseit, de Sagarra, d’Espriu, va tornar Àusies March i les flaires de l’última cort valenciana. Ens van retornar la història, la llengua i l’anhel d’esdevenir el que sempre hem estat. Reivindicaven identitat i es van convertir en identitat. Un camí obert, sense tanques, per on ara caminen tants joves que lluiten, encara, contra la dictadura dels més venuts, contra les imposicions de la música anglosaxona, contra la crosta progressista que fa veure que no, però viu immersa en una altra cultura i contra la conservadora, que només somia virolais.
La Nova cançó va obrir un camí de cultura per on ha passat molta gent, per on encara n’hi ha de passar molta més. Jo m’asseuria, les cames recollides contra el cos, a veure’ls, a escoltar-los, a aprendre amb ells i d’ells com es fa la cultura. Perquè per molt que ens agradin, les celebritats internacionals no parlen de nosaltres. Perquè si volem algú que escrigui els versos de la nostra infantesa, les il·lusions de la nostra joventut, les esperances que ens mantenen i els paisatges que estimem, els necessitem a ells i a elles, cantants que pugen al nostre mateix escenari de vida, que s’arrelen en el mateix tros de terra i que s’han adormit amb les mateixes cançons de bressol. És la única manera d’arribar al món. Ho vaig saber un vespre collint maduixes als camps de la moderna Anglaterra. Els joves polonesos cantaven L’Estaca en la seva llengua. Els havíem donat una petita arma per lluitar contra l’opressió.
Si aquestes fotografies serveixen per despertar la curiositat, l’enyorança, o la melangia. Si ens ajuden a compartir el record de temps que ja queden lluny, o a obrir l’àlbum de fotos, si ens conviden a tornar als llibres dels poetes o ens fan córrer a buscar a la botiga l’últim disc de tants bons músics com tenim, a aquest petit homenatge a la Nova Cançó ja no li caldrà res més.
Judit Pujadó